L’anime i Catalunya tenen una relació d’anys. Una relació que va començar per casualitat quan l’anime va entrar a Europa, es va instal·lar a casa dels nostres veïns, Itàlia i França, i posteriorment li vam obrir les portes. Amb els anys, el dia va arribar en què l’animació japonesa va deixar de ser “dibuixos animats” a casa nostra i es va anar convertint en un fenomen (que aleshores anomenàvem manga). Aquest fenomen va arribar fins al punt de formar part de la cultura catalana. Una cultura que van conèixer els nostres pares i avis, que vèiem cada dia a la televisió i que reunia milers de persones un parell de cops l’any per xerrar, consumir i interactuar amb allò que era tan nostro. El govern n’invertia una pila de calés, les institucions se les empescaven per promoure-ho i la gent de carrer volia formar-ne part.
Jo era un nen quan tot això va començar. Al tenir germans grans, no vaig tenir l’opció de no mirar el que ells miraven. Aquesta exposició a l’anime va fer que des de ben petit m’interessés molt per aquella cultura, ja no tan sols com a consumidor sinó també a nivell artístic i promotor. A primària, vaig formar un “Club Manga” a la meva classe, la finalitat del qual només era xerrar, dibuixar i col·leccionar coses relacionades amb el manga. Amb 9 anys vaig anar al meu primer Saló del Còmic, on, curiosament, em vaig comprar el meu primer còmic en japonès (un número del Dr. Slump). Quan tenia 14 anys, vaig cofundar i publicar un fanzine anomenat Mangakas! amb el meu amic de l’escola Joso, i vam reunir un grapadet de gent per escriure articles sobre les últimes novetats del mundillo i dibuixar els nostres propis còmics. Posteriorment, el 10 febrer de 2010, vaig fundar amb un altre amic el web Animesque.cat amb la intenció de fer allò que sempre m’havia agradat: parlar i informar d’anime (de fet, vaig començar El mangatzem un mes abans amb aquesta mateixa intenció). El web només va estar disponible un any, però m’atreviria a dir que vam arribar a ser un petit referent, ja que no existia cap altra web en català que informés de les novetats que es coïen al Japó i a Catalunya referent a l’anime. Allà vaig redactar notícies i articles, portar un webcòmic setmanal (Otakuestions), vam fer algun reportatge en vídeo, i comptàvem amb un compte de Twitter actiu.
Gairebé 12 anys després, tot i ja no seguir de prop aquest món, me’n faig creus que no hi hagi cap altra plataforma a internet que expliqui en català què passa amb l’anime. Ja no és que no existeixi cap web en català que en parli, és que no hi ha hagut ningú que s’hagi ocupat de protegir aquest grapadet de cultura (a banda dels herois que distribueixen i cataloguen a la xarxa aquells continguts que van gravar en vídeo). De veritat allò que va arribar a formar part de la nostra cultura, que era tan nostrat i que vam promoure tant, havia estat tan sols el somni d’una nit d’estiu?
Això em porta a una reflexió. Sovint es parla d’una generació que va viure tot això de ben a prop. El que jo he vist, però, és que n’hi ha dues, de generacions. En primer lloc, aquells que jo anomeno boomers de l’anime, els que s’autoanomenen generació de la “songokumania” (aquells que eren adolescents o adults quan jo era un nen). Aquests s’han convertit en els que dirigeixen actualment el negoci del manga a Catalunya i que, en la seva majoria, sempre se’ls ha refotut que publiqui o s’editi contingut en català. Ras i curt. I té sentit que sigui així. M’explico.
Televisió de Catalunya va criar una generació encisada amb l’anime en català
La segona generació som la “generació Super3”. Aquells nascuts a finals dels 80 i principis dels 90. Nosaltres vam créixer mirant sèries i pel·lícules d’anime en català fins passada l’adolescència. Vam mamar els animes del Club Super3 des de ben petitets, vam veure néixer el programa Manga!, el programa 3XL i el Canal 3XL. Per a nosaltres sempre ha existit un lligam de l’anime amb la llengua, sigui el català la nostra llengua materna o no. Nosaltres hem viscut el factor cultural de més a prop. Som els que ens hem enfotut dels doblatges de l’anime en castellà, als qui se’ns feia estrany llegir els còmics del Dr. Slump en castellà i els que sabíem que un anime doblat en català era sinònim de qualitat.
Encara que la catalanització de l’anime es mereix un article a part, està òbviament relacionat amb el tema que ens ocupa: l’anime en català ens importa més als que el vam conèixer en català. Això, que és tan evident, ha estat menyspreat fins a la sacietat pels boomers de l’anime, aquells que no van créixer amb les sèries japoneses doblades al català. I una prova és la generació de joves que puja. En un món on el contingut audiovisual juvenil en català ha estat inexistent, avui dia no hi ha ningú de menys de 20 anys que demani anime en la llengua d’en Son Goku.
La pregunta, que torno a plantejar, és la següent: a banda de “voler que torni el 3XL”, de veritat no hi ha ningú d’aquesta generació que estigui interessat a crear una comunitat en català per a fans de l’anime?
